Telepràctica en logopèdia: d’opció «d’emergència» a tendència com a modalitat d’intervenció

El paper exercit per la telepràctica els darrers mesos no solament ha posat de manifest el seu potencial, sinó que també redefineix l’escenari de la intervenció en logopèdia. La telepràctica en l’àmbit de la logopèdia ha arribat per quedar-se, i ha canviat moltes de les maneres i els enfocaments de les estratègies d’avaluació i intervenció de les patologies de la comunicació, el llenguatge oral i escrit, la parla, la veu, l’audició i les funcions orals no verbals (masticació, buf o deglució).

Aquest model, d’ús incipient però gens generalitzat en la «logopèdia prepandèmia», es va revelar com una modalitat clau per assegurar la continuïtat de la tasca dels professionals d’aquest camp en una situació d’emergència com la creada per la COVID-19, modalitat amb la qual es van evitar les conseqüències negatives que té la interrupció de la intervenció i el seguiment en aquest tipus de pacients.

Una vegada superades les «urgències» i amb la recuperació d’una normalitat relativa, la telepràctica, que es pot definir com la disciplina que estudia la intervenció de la salut en la modalitat virtual i que permet la continuïtat de l’atenció quan les sessions presencials no són possibles, s’ha anat establint en la pràctica del logopeda, i encara que la majoria dels especialistes advoquen pels models híbrids o mixtos —combinació de la intervenció presencial i virtual—, no hi ha dubte que l’ampli ventall de possibilitats demostrat per aquesta modalitat en poc temps ha definit un nou paradigma en l’àmbit de la logopèdia.

Lliçons apreses i claus per optimitzar els avantatges de la telepràctica

L’anàlisi del paper que ha tingut la utilització de la telepràctica en els processos d’intervenció de la logopèdia proporciona nombroses experiències, proves i lliçons apreses que, d’una banda, demostren els avantatges principals que aporta aquesta modalitat i, d’una altra, defineixen clarament les pautes que cal seguir per treure partit de tot el potencial i que poden contribuir a perfilar un «manual d’ús» actualitzat per incloure’l en la pràctica professional:

• Preparar i planificar bé cada sessió (materials, tecnologia), sobretot pel que fa a l’ús de les eines virtuals, ha demostrat ser un factor clau i implica fer un assaig o entrenament previ, tant per part del logopeda com del pacient. És molt important que tots dos sàpiguen per endavant en què consistirà la intervenció i què han de fer a cada moment.Una vegada superada l’excepcionalitat i la immediatesa amb què els logopedes van haver d’actuar durant la pandèmia, els especialistes coincideixen que cal sistematitzar totes les intervencions que es fan en el context de la telepràctica, de manera semblant a com es fa en la modalitat presencial.
• Es tracta del millor recurs per avaluar els casos, mantenir els tractaments i assegurar l’efectivitat de la intervenció en situacions d’emergència o quan no sigui possible l’atenció presencial.
• Contribueix a economitzar la logopèdia, en el sentit que redueix el nombre de materials que es fan servir i, també, permet gestionar més bé el temps.
• La innovació i la tecnologia han estat els dos eixos que han permès tant implementar la telepràctica com desenvolupar totes les possibilitats que ofereix.
• Aquestes tecnologies permeten generar espais més flexibles, dinàmics i intuïtius, aporten una riquesa important de continguts i agiliten molts processos. Tot això augmenta la motivació i la implicació dels pacients.
• Les solucions tecnològiques emprades han estat de dos tipus: les derivades de l’adaptació dels materials i mètodes utilitzats en la modalitat presencial, i les desenvolupades ad hoc per a l’entorn virtual. En tots dos casos, es tracta d’una prova que reflecteix la importància que els logopedes es formin en el coneixement i l’ús d’aquestes solucions per exercir les seves competències d’avaluació i tractament.
• L’adequació de la metodologia presencial a la manera telemàtica no s’ha de limitar a elaborar una opció en línia, sinó que implica fer un reajustament i una redefinició de les línies d’actuació: reavaluar els objectius, nous enfocaments d’abordatge, etc.

Tots aquests aspectes es van tractar de manera àmplia en la IV Jornada sobre Trastorns de la Comunicació i la Deglució: Telepràctica, coordinada pel Dr. Alfonso Igualada, director del grau de Logopèdia (UVic-UCC, UOC) dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC. La jornada d’enguany es va estructurar en tres sessions desenvolupades en format de seminaris web.

1. Avaluació virtual en logopèdia

En la primera sessió de la jornada, dedicada a l’avaluació virtual en logopèdia, Laia López, tècnica especialista i psicòloga de Pearson Clinicals, va repassar les eines d’intervenció i ús de la telepràctica: la naturalesa de la relació clínica entre el professional i el pacient; el propòsit de l’avaluació; la disponibilitat d’una tercera persona; les condicions ambientals favorables, sense estímuls distractors, i altres aspectes que s’han de tenir en compte (edat i característica del pacient/examinat, format de les tasques, requisits legals, etc.).

Al seu torn, Clara Andrés Roqueta, del Departament de Psicologia Evolutiva, Educativa, Social i Metodologia de la Universitat Jaume I, va analitzar la importància de les eines d’avaluació de les habilitats pragmàtiques i de comunicació social dissenyades per ser utilitzades en l’entorn virtual. «Hi ha molts infants amb trastorns del desenvolupament que són vulnerables a desenvolupar en un grau més o menys elevat dificultats pragmàtiques i de comunicació social, la qual cosa en alguns casos dificulta el diagnòstic diferencial. Aquestes habilitats són fonamentals per socialitzar-se amb els seus iguals i, per tant, detectar amb exactitud quins problemes té un nen en aquestes àrees és clau. No obstant això, les dades demostren que aquesta detecció està limitada per la falta d’instruments específics per avaluar la pragmàtica i la comunicació social», va subratllar.

Totes dues ponents van concloure que el paper del facilitador de l’avaluació és fonamental, però en cap moment no hauria de comportar una interferència de comunicació entre el pacient i el logopeda. «Els professionals necessiten avaluacions ràpides i eficients que els permetin planificar intervencions adaptades i, en aquest sentit, les aplicacions poden economitzar temps», van assegurar López i Andrés.

Recupera el seminari web complet aquí:

2. Tecnologies i innovació en logopèdia

La segona sessió de la jornada es va centrar en les tecnologies i la innovació en logopèdia. Llorenç Andreu-Barrachina, investigador principal de NeuroDevelop eHealth Lab de l’eHealth Center de la UOC, va descriure el paper de les tècniques de registres de senyals aplicades a la logopèdia. «Les mirades, les expressions facials i altres manifestacions relacionades amb la comunicació i el llenguatge que els éssers humans produïm de manera natural representen un material informatiu molt important. Hi ha diferents dispositius que permeten registrar aquestes informacions i utilitzar-les de manera activa i passiva, la qual cosa al seu torn obre un ampli ventall d’aplicació en el camp de la logopèdia, que encara està per explorar», va explicar.

Per il·lustrar la utilitat d’aquesta tecnologia, Andreu-Barrachina va explicar detalladament com funcionen dos tipus de dispositius de registres de senyals: Eye Tracking, basat en el seguiment ocular i el registre de la mirada, i Kinect Azure, que permet el reconeixement de gestos i moviments i de la veu humana.

D’altra banda, Noelia Margarita Moreno, professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Màlaga, va fer un repàs de les principals eines que s’empren actualment en les tecnologies emergents aplicades a la logopèdia: la realitat augmentada, la realitat virtual, els models en 3D, la impressió en 3D, la robòtica (roboteràpia), la intel·ligència artificial i la geolocalització.

En aquest sentit, va destacar algunes de les dificultats més freqüents que sorgeixen a l’hora d’implementar aquestes tecnologies en la pràctica, com ara que moltes aplicacions mòbils no són compatibles amb alguns dispositius de gamma mitjana o baixa. Una altra limitació són les opinions o les actituds poc inclinades a incorporar aquest tipus de tecnologia, a causa sobretot de la creença que per a això calen coneixements d’alt nivell en matèria tecnològica. «Cal fer esforços per conscienciar els professionals que es tracta de solucions senzilles i molt intuïtives», va concloure.

Recupera el seminari web complet aquí:

3. Modalitats de telepràctica en logopèdia

L’última sessió de la jornada es va centrar en les diferents modalitats de telepràctica en logopèdia. Alba Lucas Pedro, logopeda de la Unitat de Foniatria i Logopèdia del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Vall d’Hebron, va compartir la seva experiència respecte als canvis i els reajustaments que va caldre fer per adaptar les estratègies d’intervenció utilitzades en la pràctica presencial a la modalitat telemàtica durant la crisi del coronavirus, la qual cosa segons la seva opinió ha representat alhora un repte i un aprenentatge: «la telerehabilitació proporciona una gran quantitat d’informació visual (per exemple, la lectura labiofacial) que ha resultat molt útil, sobretot quan treballem amb persones amb dificultats del llenguatge receptiu. En aquest sentit, els enregistraments de veu i vídeo han estat recursos molt útils perquè han permès una qualitat més bona dels aspectes que s’avaluen».

Lucas va destacar que en les intervencions de telepràctica, especialment quan es tracta de nens petits, cal intentar que les activitats proposades siguin curtes, atractives i dinàmiques. «La innovació i la creativitat són dues eines que, si bé es consideren essencials en la presencialitat, resulten determinants en la modalitat telemàtica per mantenir activa l’atenció dels nens i nenes i afavorir la motivació», va assegurar.

Al seu torn, Claudia Tatiana Escorcia, logopeda, fonoaudiòloga i doctora per la Universitat Catòlica de València, va centrar la seva ponència en les possibilitats i l’aplicació del videofeedback en logopèdia. Així, va explicar que aquesta pràctica es basa a enregistrar seqüències d’interacció en vídeo per després revisar-les i reflexionar-hi al costat dels pares, cuidadors o figures de referència dels infants, amb l’objectiu final, d’una banda, de modificar determinades actituds o comportaments per potenciar o millorar el desenvolupament del nen i, d’una altra, implicar l’entorn familiar en el procés d’intervenció.

La ponent va concloure la xerrada enumerant alguns dels avantatges del videofeedback per a la telepràctica en logopèdia: «permet identificar gestos, reaccions, expressions, actituds i un altre tipus d’accions verbals o no verbals que no es poden descriure amb paraules, i també tenir accés a rutines que d’una altra manera és molt difícil observar (per exemple, els nens amb dificultats de son). Però, sobretot, disposar d’enregistraments de diferents moments i situacions de la vida diària ofereix la possibilitat de “parar el temps”, cosa que no és factible en la intervenció presencial i que resulta clau per optimitzar la reflexió i, en definitiva, per millorar els processos d’intervenció».

Recupera el seminari web complet aquí: