Com es pot tractar i prevenir la diabetis?

09/11/2021
Foto: Artem Podrez en Pexels.

Quan pensem en la diabetis ho solem fer amb la idea de gent jove que depèn dels mesuraments de glucosa diaris i la injecció d’insulina. Si bé és cert que més de 460 milions de persones tenen diabetis al món, el 90 % d’aquests casos està representat per l’altra cara de la moneda, la diabetis mellitus de tipus 2.

I és que, de fet, la diabetis mellitus de tipus 2 ens mostra una imatge molt diferent de la que comentàvem al principi. És una patologia que, malgrat tenir també un caràcter hereditari, es regeix principalment pels hàbits diaris de les persones en una piràmide de tres punts que s’entrellacen: dieta, exercici i sobrepès.

I parlem d’aspectes interconnectats, perquè un depèn de l’altre i hi conviu. L’augment de pes està determinat pel balanç energètic: com més mengem (en calories) i de més mala qualitat, i menys ens movem, més massa grassa generarem.

Aquesta darrera determinarà no solament la manera com les cèl·lules detectaran i utilitzaran la glucosa, sinó també la mateixa funcionalitat del pàncrees. Expliquem-ho bé.

El combustible principal del nostre organisme és la glucosa, que obtenim majoritàriament de forma exògena amb el consum d’aliments. Perquè aquesta glucosa pugui carregar el tanc de les nostres cèl·lules d’energia, s’ha de produir una hormona, la insulina, al pàncrees. Quan hi ha presència anormal de greix (sobrepès) en l’organisme, es produeix el que anomenem resistència a la insulina, atès que dificulta que la insulina faci la funció que li toca. Això produeix un seguit de circumstàncies poc beneficioses: 1) s’acumularà glucosa al cos sense poder entrar a les cèl·lules, 2) el pàncrees produirà més insulina del que és normal per compensar l’augment de glucosa.

La primera produirà una situació patològica per se que pot afectar diferents òrgans del cos, mentre que la segona produirà una sobrecàrrega al pàncrees, el qual, amb el temps, acabarà també atrofiat per l’excés de treball.

El sedentarisme i la mala alimentació, el taló d’Aquil·les de la diabetis

Sabem que la pèrdua de pes en persones amb sobrepès o obesitat és la millor eina no solament per prevenir la diabetis de tipus 2, sinó també per tractar-la, fins i tot millor que els fàrmacs hipoglucemiants utilitzats. També sabem que aconseguir-ho amb la modificació d’estils de vida ha demostrat ser la manera més eficaç, segura i saludable. Llavors, com pot ser que 1 de cada 11 adults al món tingui diabetis mellitus de tipus 2? Com pot ser que més de 2.000 milions de persones pateixin obesitat?

Tenim les dues grans febleses següents:

El sedentarisme: no solament es dona en la manca de pràctica d’exercici, sinó també en la de l’activitat física del dia a dia com caminar, que és una gran tasca pendent en la població moderna, en la qual el treball assegut, les llargues jornades laborals i els desplaçaments facilitats per vehicles no han ajudat.

La mala alimentació, el nostre taló d’Aquil·les:

  • L’educació nutricional: la poca informació veraç disponible i la formació inexistent en matèria d’alimentació a joves i adults en les diferents etapes de la vida dificulta que puguin fer tries saludables i perpetuar-les en el temps per generar hàbits de vida.
  • L’absència d’experts en els sistemes públics de salut: si bé el dietista-nutricionista ha de ser el responsable de la dietoteràpia de la població, la seva presència és molt escassa en la majoria dels sistemes de salut i accedir-hi és un privilegi que no tothom pot tenir.
  • El preu dels aliments: en general el preu de les calories poc saludables és més baix que el de les saludables i ja s’ha demostrat que l’obesitat està segmentada pel nivell adquisitiu de la població, situació en què les persones amb pocs recursos són més vulnerables.
  • Les polítiques nutricionals: malgrat que van guanyant solidesa i presència els darrers anys, la realitat és que hi ha múltiples factors que s’han d’abordar des dels diferents ministeris per promoure una salut pública més ben enfocada en matèria d’alimentació i més igualitària.

Mentrestant, què hi podem fer nosaltres?

Com a individus no hem de posar el focus a calcular calories. A més, simplificar en una suma i resta de calories l’alimentació és un error, perquè les tries alimentàries que fem són conseqüència de diversos aprenentatges, estats d’ànim o creences.

El que sí que podem (i hem de) fer és basar l’alimentació en tries saludables: una cosa tan senzilla com deixar de passar la vida buscant la dieta miracle i preocupar-nos perquè el que triem per posar al carretó no sigui perjudicial per a la salut. Com? Basant la dieta majoritàriament en el consum d’aliments d’origen vegetal: verdures i hortalisses, fruites, fruita seca, llegums i llavors. Sí, la nostra dieta es pot basar en aquests cinc grups d’aliments.

A més, si volem, hi podem afegir els tubercles i els cereals integrals, i algunes fonts de proteïna animal com els làctics sencers i el peix, majoritàriament.

Sembla que el missatge és repetitiu i és el mateix, però la veritat és que, any rere any, es publiquen milions d’estudis científics que examinen què ens aporten certs aliments o com ens afecta augmentar o disminuir el consum d’uns altres. I, també any rere any, ens adonem que no necessitem buscar la nova dieta, sinó aconseguir incorporar una cosa tan senzilla com els hàbits que hem descrit. Sembla molt fàcil. Comencem?


Article relacionat:

Comentaris
Deixa un comentari