“El llibre ‘Psicología de la alimentación’ tracta dels aspectes psicològics i emocionals que determinen la nostra conducta alimentària”

19/07/2021
Psicología de la alimentación

Les professores col·laboradores del màster universitari de Nutrició i Salut dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Andrea Arroyo Fernández i Gina Lladó Jordán acaben de publicar el llibre Psicología de la alimentación. Es tracta d’una obra que tracta de qüestions generals vinculades a la psicologia de l’alimentació, com ara la motivació en els hàbits alimentaris o els aspectes vinculats als trastorns de la conducta alimentària (TCA).

A Ciència en Salut les entrevistem per conèixer les claus del llibre i reflexionar sobre aspectes relacionats amb la psicologia de l’alimentació i el camp de la nutrició.

Com va sorgir la idea d’escriure i editar el llibre Psicología de la alimentación?

Gina i Andrea: Ens vam conèixer precisament a la UOC, perquè les dues érem professores del mòdul de TCA. D’aquí van néixer moltes coses: aquest llibre, un gran desenvolupament professional ple de projectes en comú i una amistat més enllà de l’àmbit professional. Escriure el llibre va ser idea de l’Andrea, ja que per la seva pràctica clínica i la seva experiència professional sabia que era un tema que calia abordar, i tot això sumat al fet que els plans acadèmics de diferents universitats estaven, i estan, cada vegada més interessats a incorporar aquest tipus de coneixement en les diferents carreres vinculades, com ara el grau de Nutrició, alguns màsters sobre l’àmbit, etc. Rebíem, i continuem rebent, moltes peticions d’estudiants interessats en l’àmbit de la psicologia aplicada a l’alimentació que volien conèixer lectures complementàries i recomanades per aprofundir en el tema. I així és com va sorgir aquesta magnífica idea convertida en projecte literari. A més, era important acostar-lo a la població i als estudiants, perquè sobre això el que hi havia eren llibres massa tècnics, o fins i tot res que hi estigués relacionat. Per això vam voler que aquesta obra fos propera i concisa, però sempre amb una base científica i exemples clarificadors.

Què és la psicologia de l’alimentació?

Andrea: Malgrat que la psicologia aplicada a l’alimentació no té avui dia una especialitat reconeguda ni reglada, la veritat és que el procés de l’alimentació és voluntari, a diferència del de la nutrició, que no ho és, i, consegüentment, hi intervenen multitud de factors que contribueixen directament a modular-lo. De tots aquests factors, en destaquem els aspectes psicològics i emocionals que diàriament determinen la nostra conducta alimentària i intervenen en les nostres eleccions alimentàries. Malgrat que tendeixen a passar desapercebuts, o més desapercebuts que altres, no per això són menys importants.

Un estudi recent liderat per investigadores de la UOC apuntava que l’alimentació d’adolescents de posicions socioeconòmiques desfavorides va empitjorar durant el confinament. De quina manera influeix la posició socioeconòmica en l’alimentació de les persones?

Andrea: Hi ha moltes publicacions on se sustenta una forta evidència científica en la relació directa entre l’alimentació i l’estatus socioeconòmic, i, al seu torn, entre un risc més alt de desenvolupar sobrepès i obesitat i uns nivells socioeconòmics baixos o uns contextos desfavorits.

L’alimentació és un procés voluntari, a diferència de la nutrició, que no ho és, i, consegüentment, hi intervenen multitud de factors que contribueixen directament a modular-la

Al llibre feu referència a l’etiopatogènia dels TCA. Què és i en què es diferencia de les altres malalties mentals?

Gina i Andrea: Els TCA són malalties mentals i, com qualsevol malaltia mental, són multicausals i de gran complexitat. El que diferencia clarament els TCA de les altres malalties mentals és la presència d’alteracions de caràcter nutricional i emocional. Alteracions que, a més, per les seves conseqüències, fan que aquests trastorns guanyin gravetat en la seva evolució, manteniment i tractament. Com he indicat, són multifactorials i, per tant, el model etiopatogènic més acceptat i que més s’hi ajusta és el que considera que els TCA són conseqüència de la interacció de múltiples factors, amb la qual cosa es consideren un fenomen biopsicosociocultural.

Podríeu parlar-nos d’alguns dels factors que intervenen en l’etiopatogènia dels TCA?

Gina i Andrea: Per mirar de resumir-ho una mica, des del punt de vista biològic en podríem destacar fonamentalment la genètica i el gènere biològic; des del punt de vista psicològic, el caràcter, la funció cerebral, la personalitat i l’estat anímic, a més de característiques intraindividuals com el tipus d’inclinació, la història de vida i l’existència d’experiències potencialment traumàtiques (abusos, pèrdues no resoltes, etc.); i, des del punt de vista social i cultural, els patrons familiars, l’estigmatització de l’obesitat i l’ideal de bellesa, lligat al culte al cos, especialment instaurat en el col·lectiu de la dona i el sexe femení. En aquest últim, avui dia, hi podríem incloure també l’impacte de les xarxes socials.

En què consisteix el tractament d’un TCA?

Andrea: El tractament d’un TCA ha de ser global, adaptat, individualitzat per a cada cas, i sobretot multidisciplinari. Dins d’aquesta visió multidisciplinària, el psicòleg és una de les principals figures assistencials per fer front a totes les dificultats que hi ha a l’arrel o la base d’un problema com és un TCA.

L’aïllament durant la pandèmia ha multiplicat els casos d’anorèxia i bulímia. Quin impacte tenen les xarxes socials i internet en el desenvolupament de TCA?

Gina: Les xarxes socials i internet hi impacten de manera directa, això és innegable. Com indiquem al llibre, alguns estudis revelen que prop del 60 % de les pacients amb anorèxia i bulímia nervioses van fer una primera cerca a internet sobre continguts no saludables, entre els quals hi havia procediments per aprimar-se ràpidament. Centrant-nos directament en els TCA i la pandèmia, en un estudi liderat per mi en el qual, mitjançant l’eina de Google Trends, es van analitzar un total de 19 combinacions de paraules relacionades amb els TCA i la seva apologia, es va observar un clar increment de cerques vinculades als TCA (41,63 %) durant la pandèmia en comparació amb els anys anteriors.

Durant la pandèmia, les cerques vinculades als TCA es van incrementar en un 41,63 %.

És un increment notable. Quina lectura n’hem de fer, d’aquestes dades?

Gina: Tenint en compte que una de les peces clau dels TCA és la insatisfacció corporal i l’ideal de bellesa, un món com el de les xarxes socials en què, en general, només es publica el que és “bonic” i que està inundat de persones perfectes i irreals, només ajuda a incrementar aquesta insatisfacció. Més encara si l’usuari és una adolescent, perquè el prototip d’afecte de TCA d’avui dia són les noies adolescents o les adultes joves. Si a tot això sumem l’estrès i l’impacte psicològic que comporten un confinament i una pandèmia mundial i que durant aquest període l’única manera de relacionar-se és mitjançant la modalitat virtual, el que fem és sumar-hi més factors de risc.

Podríeu indicar-nos-en algun exemple?

Gina: Un exemple molt clar és la xarxa de moda TikTok, amb un nombre d’usuaris que s’ha multiplicat des del confinament. En aquest sentit, els col·lectius Pro-Ana i Pro-Mia (comunitats que fan apologia dels TCA) també “s’han sumat a la moda” mitjançant vídeos d’apologia als TCA. Un estudi que vaig liderar sobre recursos Pro-Ana i Pro-Mia a TikTok va revelar que un 68,75 % dels perfils s’havien creat a partir del confinament, i també que el 56,25 % presentava més de 500 seguidors i el 68,75 % tenia més de 3.000 “m’agrada”. A més, el 43,75 % tenia més d’un 30 % de contingut en què es feia apologia dels TCA, i el 18,75 % promovia challenges per reptar els usuaris a aconseguir els seus objectius insans.

És gaire perillós que una persona amb un d’aquests trastorns trobi aquest tipus de comunitats de suport en l’entorn digital?

Gina: És molt perillós, i no solament perquè és molt fàcil trobar aquests recursos o accedir-hi, sinó també perquè a això cal afegir la pertinença a grups o “comunitats” d’iguals en un moment en què “ningú t’entén” i “ningú et dona suport”. Per tant, els usuaris arriben a un entorn que per a ells és reconfortant, alhora que promouen els TCA com un estil de vida presentant recursos per encoratjar, secundar i motivar els seguidors perquè segueixin, amb els seus esforços, mantenint el trastorn o perquè s’hi iniciïn.

A més, utilitzen una forma pròpia de comunicar-se i duen a terme els reptes i “concursos” que hem esmentat, que fan de motivació, de propòsit. D’altra banda, són col·lectius que s’adapten a les tendències. Inicialment era habitual l’ús dels blogs, i actualment estan presents sobretot a les xarxes socials, a WhatsApp o a Telegram, un canvi que els converteix en un recurs més pròxim, addictiu i difícil de controlar.

Les decisions alimentàries s’han de sustentar en un criteri de tolerància i flexibilitat, fugint de la presa de decisions massa rígides.

Una vegada superat un TCA, què pot fer una persona per mantenir-se a les xarxes socials?

Andrea: Fer-ne un ús adequat i responsable, i ser conscient dels seus límits i de quan l’ús sobrepassa la barrera en què l’exposició se li pugui girar en contra i perjudicar-la, o bé, en definitiva, quan el fet d’utilitzar-les li pugui comportar algun inconvenient o efecte col·lateral indesitjat o negatiu. En el context de la superació d’un TCA, l’ús de xarxes acostuma a ser molt diferent del que s’havia fet abans de la malaltia.

Per acabar, ens podríeu donar algun consell que ens ajudi a prendre decisions alimentàries saludables?

Andrea: Un primer consell seria que les decisions alimentàries s’han de sustentar en un criteri de tolerància i flexibilitat, fugint de la presa decisions dicotòmiques, de “tot o res”, o massa rígides. Aquesta flexibilitat també va molt lligada tant al respecte cap a un mateix com al respecte cap a la salut i, per tant, cap a l’autocura. També, un altre consell útil és reunir un petit ventall de recursos que ens serveixin per protegir-nos en determinades situacions de l’agressivitat de la publicitat emocional i les estratègies tan competitives que diàriament rebem en forma d’inputs, etc. Molt sovint no en som conscients, però fàcilment aconsegueixen que acabem decidint el que ells volen i a partir dels seus interessos, i això no té res a veure amb decidir des de la nostra pròpia llibertat.

Autor / Autora
Editora de continguts dels Estudis de Ciències de la Salut i dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació.
Comentaris
Deixa un comentari