Les malalties neurodegeneratives al segle XXI

29/09/2021
Foto: Vlad Sargu en Unsplash.

Més enllà de la deterioració cognitiva que les caracteritza, les malalties neurodegeneratives comporten una sèrie d’alteracions a diferent nivell (motor, sensorial, funcional) que no només determinen l’evolució d’aquests pacients, sinó que tenen un impacte important tant en la seva qualitat de vida com en la dels seus cuidadors. Això planteja diferents reptes que cal abordar des d’una perspectiva àmplia i multidisciplinària.

Amb l’objectiu de conèixer i compartir l’experiència dels diferents especialistes implicats en el tractament de malalties neurològiques i d’aportar una visió completa i actualitzada de les pautes de cures, els tractaments i les últimes evidències que es tenen sobre les demències en general, i la malaltia d’Alzheimer en particular, a l’àrea de Neuropsicologia i Neurociències dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC vam organitzar una sèrie de seminaris web amb el títol Les malalties neurodegeneratives al segle xxi, en col·laboració amb l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. A continuació, fem un repàs de les ponències de la primera sessió de la jornada, dedicada a l’abordatge de les malalties neurodegeneratives al segle xxi.

Factors emocionals, rendiment cognitiu i demències

En la primera sessió de la jornada, la Dra. Ana Isabel Llorente, neuropsicòloga i professora col·laboradora del màster universitari de Neuropsicologia de la UOC, va parlar de la influència dels factors emocionals en el rendiment cognitiu en les malalties neurodegeneratives. Va explicar que, actualment, la disfunció cognitiva és un dels paràmetres bàsics en la detecció de la demència com a síndrome i que per determinar-la es tenen en compte altres aspectes que es podrien considerar preclínics o prodròmics. “Els símptomes psicològics i conductuals de la demència (SPCD) són molt heterogenis i inclouen diferents aspectes: alteracions emocionals i de desregulació afectiva i emocional (eufòria, depressió, apatia, ansietat, irritabilitat); decrement de la desmotivació/iniciació; alteracions sensoperceptives i del contingut del pensament (al·lucinacions visuals o auditives, deliris de persecució i de robatori…); descontrol d’impulsos i agitació; conductes socials inadequades, i alteracions motores (caminar, passejar, moviments repetitius, agressió física), verbals (cridar, agressió verbal) i de les funcions reguladores (gana, somni)”, va explicar.

Els SPCD són, doncs, alteracions molt prevalents que suposen una dimensió més en el diagnòstic i el tractament de les demències, juntament amb el paràmetre de cognició i funcionalitat. “En la majoria de casos, els SPCD apareixen com una interacció complexa de factors biològics, psicològics, socials i ambientals, i per això cal abordar-los des d’una perspectiva interdisciplinària i multidisciplinària”, va assegurar Llorente.

Al final de la seva ponència, la Dra. Llorente va posar l’accent en la importància de reportar, capturar i monitorar els SPCD, ja que identificar-los és clau en totes les fases (preclíniques o prodròmiques, clíniques, lleus i moderades o avançades) de la demència. “Es tracta d’aspectes que formen part del procés diagnòstic, així com del tractament i l’evolució de les demències. Proporcionen un suport a les hipòtesis diagnòstiques i permeten validar o invalidar els criteris diagnòstics”, va concloure.

Tractament: el paper de les tècniques d’estimulació cerebral no invasives

Per la seva banda, la Dra. Elena Muñoz Marrón, neuropsicòloga i directora del màster universitari de Neuropsicologia de la UOC, va parlar de l’ús de les tècniques d’estimulació cerebral no invasiva en el tractament de les malalties neurodegeneratives, i es va centrar en l’estimulació magnètica transcranial (TMS) i l’estimulació transcranial per corrent directe (tDCS).

Muñoz va explicar que, segons diversos estudis, amb l’aplicació d’aquestes tecnologies s’aconsegueix una millora motora, cognitiva i funcional en els pacients. “S’aprecien canvis en l’activitat cerebral que estan correlacionats amb aquestes millores en els àmbits motor, cognitiu i funcional. Queden per definir els paràmetres específics d’estimulació en ambdues tècniques, per la qual cosa és necessari dur a terme més estudis controlats, amb mostres més àmplies i seguiments més perllongats, però es tracta d’opcions que cal tenir en compte a l’hora d’abordar aquests pacients”, va explicar la professora.

La Dra. Muñoz va concloure la seva ponència destacant que aquestes tècniques d’estimulació cerebral no invasives sempre s’han de considerar un tractament coadjuvant a aquelles intervencions (farmacològiques, neuropsicològiques, logopèdiques, de teràpia ocupacional, psicoterapèutiques…) que han demostrat ser eficaces en aquests casos.

El nexe bilingüisme-reserva cognitiva

Durant l’última sessió de la jornada, el Dr. Marco Calabria, professor del màster universitari de Neuropsicologia de la UOC, va centrar la seva ponència en la relació que hi ha entre el bilingüisme i les malalties neurodegeneratives. “Se sap que el nombre de persones que es poden definir com a bilingües o multilingües (que parlen dues o més llengües) està augmentant. De fet, actualment més de la meitat dels europeus parlen una segona llengua. Si això es relaciona amb l’envelliment creixent de la població, es pot deduir que en el futur hi haurà més persones amb malalties neurodegeneratives que alhora seran bilingües. A això cal sumar que, els últims anys, s’ha demostrat que el bilingüisme podria ser un factor que incideix en la reserva cognitiva”, va explicar el professor.

Aquesta evidència ha estat el punt de partida de diverses investigacions enfocades a determinar aquest nexe. Segons Calabria, una de les principals hipòtesis en aquest sentit és que si, com apunten algunes investigacions, el control executiu és més eficient en els bilingües, podríem parlar d’un mecanisme que compensarà els dèficits cognitius associats a la malaltia neurodegenerativa. “La qüestió és precisar quin grau de bilingüisme és determinant respecte a la reserva cognitiva. En les investigacions que hem dut a terme en aquesta línia es va demostrar que els bilingües actius (els que parlen dos idiomes amb freqüència, alternant-los) arribaven més tard a un diagnòstic de deterioració cognitiva lleu i a la manifestació dels símptomes de la malaltia d’Alzheimer, de la qual cosa es dedueix que parlar activament dues o més llengües és la faceta del bilingüisme que reporta més beneficis des del punt de vista de la reserva cognitiva”, va dir.

Aquestes evidències posen de manifest l’impacte del bilingüisme en les avaluacions dels dèficits cognitius i com a possible factor de retard diagnòstic. “Des del punt de vista de la recerca, és un paradigma que permet estudiar els mecanismes implicats en la reserva cognitiva, i també obre noves possibilitats d’intervenció i d’estimulació, ja que una de les línies actualment en marxa cerca donar resposta a una de les preguntes obertes en aquest context: si el fet d’usar diverses llengües durant tota la vida és efectivament un factor de reserva cognitiva, per què no s’utilitza com a entrenament una segona llengua amb l’objectiu de poder estimular les funcions cognitives afectades al començament de la malaltia?“, va concloure el professor.

Recupera la sessió completa aquí:

 

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari